Agenda
Resultats
Preu Entrades
Acreditacions

Vicenç Martínez, el golejador sense gols

09 Novembre 2016 Xavier Vidal
Vicenç Martínez, tercer per la dreta Vicenç Martínez, tercer per la dreta Arxiu CE Europa (llibre Història d'un Històric)

La falta de documentació contrastada dels inicis del futbol a casa nostra fan enigmàtics els gols de l'europeista Vicenç Martínez.

El final del segle XIX i, sobretot, l’inici del XX, marquen l’inici de la pràctica de l’esport com un fet habitual en la societat de l’època. Tot i que la majoria de les disciplines esportives eren gairebé exclusives de l’alta societat, algunes com el futbol acostaven a la gent humil. Així doncs, en una data indeterminada de 1896, veia la llum Viçenc Martínez, que com tants nens de la seva època es va sentir atret per jugar allò que anomenaven “foot-ball”. Ell, juntament amb els germans Pelaó (Esteve i Bonaventura) formaven part d’una de les nombroses penyes futbolístiques que hi havia en aquells temps anomenada “Madrid”.

Els improvisats terrenys de joc en els que aquests apassionats futbolistes disputaven els encontres, estaven situats sobretot al Passeig de Sant Joan, just a l’encreuament amb la Diagonal i prop de la casa Elizalde. Els seus contricants més habituals eren altres penyes com l’ “Oriental”, on hi jugava Joan Bordoy, o el Provençal. Al cap d’un temps els germans Obiols i l’aficionat Jané van unir a diversos jugadors d’aquests penyes i van fundar el Club Esportiu Europa. Alguns, però, eren molt joves (com el cas de Martínez o Bordoy) com per a disputar partits federats i, per tant, van començar a jugar a un equip infantil que també van crear. La temporada 1909 /1910, l’Europa s’inscriu a la Segona Categoria del Campionat de Catalunya. Seria la primera competició oficial que disputaria el club. Per altra banda, aquells jovenets que s’havien agrupat en l’equip infantil i que eren tant entusiastes amb el nou esport, ja apuntaven maneres.

A diferència de Bordoy, que va començar jugant de migcentre, Vicenç Martínez sempre es va moure a la davantera. Les qualitats de Martínez ràpidament van sobresortir de la resta (cal tenir present que per exemple era dos anys més gran que Bordoy) i va passar al segon equip. Amb el segon equip hi va romandre poc, ja que la temporada 1911/1912 el trobem ja en el primer equip. Un dels primers partits que va disputar va ser un amistós contra el Numància (l’equip de Gràcia més important dels primers anys del s.XX), el 23 de juliol del 1911, corresponent a la Copa Canaletes, trofeu que organitzava el cèlebre quiosc de diaris de la Rambla barcelonina. Per tant, i amb les dades de les quals disposem a dia d’avui, podem considerar que Vicenç Martínez és el jugador més jove de la història que ha vestit la samarreta europeista. Arribem a aquesta conclusió donat que, malgrat que no sabem la data de naixement, és clar que Martínez va debutar amb 15 anys, superant al gran Antonio Alcázar, que ho va fer amb 16.

Un cop al primer equip, i per les escasses informacions disponibles, sabem que el nostre protagonista continua demostrant la seva gran classe i, sobretot, el que el fa més valuós, que continua amb el seu gran olfacte golejador. Malauradament i degut al poc rigor estadístic que tenien en aquells temps els diaris, res en sabem dels gols marcats per Vicenç Martínez. Es més, gairebé podem considerar tota un troballa saber els resultats del Campionat de Catalunya. Les temporades passen i l’Europa, lluny de quedar en els darrers llocs de la classificació, va aconseguir anar formant un bon equip, on destacariem sobretot els germans Colet, Bonaventura Pelaó, Domènec Olivé i, òbviament, el nostre protagonista. La campanya 1913/1914, els graciencs es planten a la final per ascendir a la categoria A, (la més alta del futbol en aquells moments); el rival és el C. d’Esports Sabadell que s’emporta l’ascens després de derrotar els nostres per un ajustat 1-0. Es va estar a un pam de la glòria. Malgrat aquest evident èxit, l’entitat (com la majoria d’aquells temps) estava governada des del més absolut amateurisme.

La colla d’amics que havien creat el club cobrien, amb el seu entusiasme i estima al futbol i als colors, totes les tasques que comportaven la seva administració. Així, trobem que sota la presidència de Frederic Soler diversos càrrecs de la directiva són ocupats per jugadors; com són el casos de Vicenç Martínez tresorer, Bonaventura Pelaó encarregat de material o dels vocals Ramon Alonso i Ferran Plaza. Tot era molt familiar i entre tots havien aixecat un Club del no-res. La temporada 1914/1915 significa el debut de Joan Bordoy i “Perico” Serra al primer equip. Els escapulats (tot i que anaven a ratlles blanc-i-blaves) tornen a disputar la promoció d’ascens, aquest cop el rival és l’Atlètic Sabadell, i es torna a perdre per un clar 3-0. Era evident que aquell equip estava cridat a fer coses importants, però com passa a l’actualitat, els clubs més poderosos sempre estan ‘vigilant’ què hi passa en els clubs amb menys recursos. Com no podia ser d’altra manera, l’estrella d’aquell Europa era el golejador Vicenç Martínez, que va despertar l’interès del FC Barcelona i el va fitxar. En aquells anys els canvis de club, sobretot dels jugadors insígnies, no eren massa habituals i si a això li afegim que Martínez era considerat de la casa, el malestar al club europeista va ser gran.

Tant va ser l’enuig que molts anys després Joan Bordoy comentava a la premsa que van arribar a retirar-li l’amistat, i es que de les seves paraules es desprèn que aquell traspàs va ser considerat com una traïció ja no a l’Europa (que també) sinó a l’amateurisme i sobretot a un projecte en comú que havien anat edificant al llarg de molts anys una colla de bons amics. De totes maneres aquest no va ser el primer traspàs al FC Barcelona, ja que l’any 1912 el porter Francisco Aramburo ja va anar a les files barcelonistes. Aquest traspàs, però, no va ser tant traumàtic, ja que el jugador havia vingut un any abans del Gimnàstic Ateneu Popular. Vicenç Martínez iniciava, doncs, la seva etapa al club barcelonista on no va perdre el seu instint golejador i va arribar a disputar 285 partits marcant 203 gols. El 13 d’octubre del 1918 se li va fer un partit en benefici seu i el rival va ser l’Europa. L’encontre es va disputar al camp del carrer Indústria i els europeistes van perdre per 2-1.

No obstant, el primer partit on el davanter es va veure amb els seus antics companys va ser el 6 de maig de 1917, també en un partit amistós. Amb el Barcelona guanyaria 5 Campionats de Catalunya i 2 d’Espanya i seria convocat per Catalunya en 9 partits, on marcaria 4 gols. Finalment el juny de 1923 i després de 8 temporades al club barcelonista es va retirar. Si agafem les seves dades golejadores i fem ‘futbol-ficció’, és fàcil que, amb l’Europa i en una categoria més baixa, Martínez s’inflaria a marcar gols i, per tant, no seria d’estranyar que, de tenir algun dia els seus registres, avui dia parlem d’un dels màxims (sinó el màxim) golejador de la història escapulada. Mentrestant, seguirà com el golejador “sense gols”.