agenda

barra-banner-1
barra-banner-1
barra-banner-1

El 'Cas Julià': un Europa-Barcelona de 38 minuts

22 Març 2017 Xavier Vidal
Els jugadors esperant al terreny de joc amb el partit aturat Els jugadors esperant al terreny de joc amb el partit aturat Arxiu CE Europa

Una situació polèmica en la disputa, fa gairebé 100 anys, d'un derbi Europa-Barça que no va finalitzar, va provocar una exaltació de l'europeisme.

La dècada dels anys 20 del segle passat va estar marcada per la dura lluita que hi havia entre l’Europa i el Barça. Els graciencs, en pocs anys, havien fet un equip molt potent i competitiu basat sobretot en una excepcional lleva de jugadors fets al planter. La confrontació entre les dues entitats va arribar al seu punt més àlgid el 1923, quan l’Europa li va ‘prendre’ el títol de lliga del Campionat de Catalunya als blaugranes, en el cèlebre partit de desempat a Girona. Per tant, la temporada 1923-1924 es presentava molt interessant, amb un Barça enrabiat per la derrota i un Europa amb l’autoestima encara més alta després, també, d’haver arribat a la final del Campionat d’Espanya (actual Copa del Rei) en la passada campanya.

Tant els escapulats com els barcelonistes van iniciar el Campionat com una piconadora guanyant tots els partits, malgrat que el calendari havia decidit, en la jornada 1, un Barcelona - Europa que es va suspendre per la pluja i que es va jugar com el darrer encontre de la primera volta. Tot i així, els nostres van perdre per un ajustat i espectacular 5-4 que també significava la nostra primera derrota. A la segona volta els graciencs van continuar la seva marxa victoriosa, tot perseguint els blaugranes, però un inoportú empat contra l’Espanyol els allunyava una mica dels líders. Per tant, s’arribava a un decisiu i darrer partit Europa - Barcelona, que degut a l’enorme expectació i per tal que hi acudís més públic, es va jugar a Les Corts, per ser el camp amb més capacitat del moment. Una victòria escapulada significaria posar tota la pressió als rivals, que encara els mancava un partit aplaçat per acabar el Campionat, per contra una victòria blaugrana els donava el títol.

Així doncs ,el 10 de febrer de 1924 i sota l’arbitratge del valencià Octavio Augusto Milego, col.legiat que despertava certs recels a les files gracienques per anteriors arbitratges polèmics, l’Europa va presentar aquest onze: Jaumandreu, Serra, Garrobé, Xavier, Pelaó, Artisus, Pellicer, Julià, Cros, Olivella i Alcázar. Com veurem, aquest va ser el darrer partit, ja fos amistós o oficial, en què aquesta mítica davantera jugaria junta. L’encontre va començar força igualat, amb bon joc per part dels escapulats i ocasions de gol per ambdós conjunts, però just a la mitja hora de joc, una precisa centrada de Samitier va ser aprofitada per Martí per fer pujar el 0-1 al marcador. Els graciencs van continuar pressionant la porteria blaugrana i es va arribar al fatídic minut 38, un minut que cal explicar amb deteniment: Els blaugranes jugaven al mig del camp i Piera va perdre la pilota, fet que aprofitaria l’Europa per muntar un contraatac; l’esfèrica va arribar a Pellicer just quan l’àrbitre Milego va assenyalar un fora de joc que, segons les cròniques, no ho era. L’extrem escapulat, així com la defensa barcelonista, no van sentir el xiulet i van continuar una jugada que acabaria en córner. L’àrbitre, quan Pellicer es disposava a servir el córner, va assenyalar el fora de joc del davanter europeista.

A partir d’aquest moment la gran ‘tangana’: els jugadors escapulats van envoltar el col·legiat i Julià, pres de la ira, el va intentar sacsejar. Immediatament Milego expulsava el nostre interior dret, però aquest es negava a sortir del terreny de joc (recordem que en aquells temps no existien les targetes i tot s’efectuava de manera verbal). Així les coses, l’àrbitre va requerir la presència del capità europeista Esteve Pelaó, per tal que obligués el seu company a retirar-se del camp. Però lluny de fer-ho, el migcentre també es negaria a acatar l’ordre de Milego. Arribat a aquest punt, el col·legiat va suspendre el partit i es retirava als vestidors, on es va reunir amb el vicepresident del col·legi d’àrbitres i el president de la Federació. Aquest últim recomanaria a Milego no suspendre el partit per tal d’evitar un conflicte d’ordre públic. Uns instants després també acudien a la reunió els dos capitans i directius d’ambdós clubs, entre ells el president Matas, que segons diuen va tranquil·litzar a Milego dient-li que podria tornar a reprendre el partit i que ell faria que els jugadors europeistes acatessin la seva decisió. Aquest suposat gest del president (diem suposat perquè després va negar que hagués dit això al col·legiat), li va donar molts maldecaps i va estar a punt de costar-li el càrrec.

170322 historia 1
Un retall de la premsa de l'època

 

Minuts després, l’àrbitre i els dos capitans tornaven a sortir al terreny de joc. Els jugadors es van situar al seus llocs, però quan el col·legiat anava a reiniciar el partit es va adonar que Julià continuava sobre el camp i va tornar a cridar a Pelaó, que li va dir que ell no pensava dir res a Julià i que era l’àrbitre qui l’havia d’obligar a sortir del camp. La discussió va ser breu i finalment Milego suspenia de manera definitiva el partit. Des d’aquell moment, tot quedava en mans de la Federació Catalana, organisme que hauria de prendre una decisió sobre tot el que havia succeït en aquest derbi d’alt voltatge. I així va ser, 4 dies després del partit, la FCF feia pública la la seva sentència sobre el cas, que va ser molt dura amb l’Europa. L’ens federatiu va inhabilitar per 1 any a Esteve Pelaó i Josep Julià, que no podien disputar qualsevol partit ja fos oficial o amistós; també va donar per finalitzat el partit, fet que automàticament donava el títol al Barcelona. Com a darrera decisió, la Federació Catalana multava l’Europa amb 6€ (1000 pessetes de l’època) i advertia el president Matas que la seva actitud antiesportiva, que argumentaven venia arrossegant de feia un temps, havia arribat al límit ja en aquest partit i que, per tant, el feien creditor d’una sanció d’inhabilitació a perpetuïtat del seu càrrec, sanció que finalment no es faria efectiva pel bon comportament dels seguidors europeistes durant i després del citat partit.

Després de la duríssima sanció que la FCF va decretar per a l’Europa, el club havia de donar resposta. La primera mesura va ser convocar una Assemblea Extraordinària de manera immediata. El diumenge 17 de febrer de 1924 els socis escapulats acudien al teatre Principal, que va omplir-se de gom a gom. L’assemblea va ser una exaltació d’europeisme i d’un total suport a la Junta directiva i sobretot a la figura del seu president, que només sortir a la taula presidencial va ser rebut per una enorme ovació d’uns quants minuts per part dels assistents. Diversos directius escapulats van prendre la paraula exposant tots ells el greuge que patia l’entitat amb aquesta sanció. Es va explicar i demostrar amb papers que l’Europa havia demanat primer un arbitre del col·legi del Nord, però el FC Barcelona ho va refusar i en va proposar un del Centre, que l’Europa també va rebutjar; després es va demanar un àrbitre del col·legi guipuscoà que igualment també va ser rebutjat pels barcelonistes. Finalment es va arribar a l’acord que fos del col·legi de Llevant, tot i que l’Europa va deixar ben clar que no volia que Milego dirigís el partit, però la FCF no va atendre aquesta petició i de manera unilateral va designar aquest darrer.

A mode de curiositat hem de dir que Octavio Augusto Milego va ser un dels fundadors del València CF i el seu primer president i que després es va dedicar a l’arbitratge. Una extranya lògica, coses d’aquells anys... A l’assemblea el president Matas va manifestar el seu malestar pel comportament de l’ens federatiu i el seu menyspreu cap a l’entitat i també va fer referència a altres casos polèmics d’ Alcántara (FC Barcelona) i Zamora (RCD Espanyol) amb els àrbitres i que no havien rebut cap mena de sanció. Dit tot això, el president va proposar als socis que l’Europa demanés abandonar la FCF immediatament. Els socis, òbviament, van aprovar de manera unànime, i es diria que fins i tot entusiasta, aquesta mesura. El mateix dia la junta directiva redactava una carta demanant la baixa. Al cap de pocs dies hi havia programat un partit Catalunya - Castella on en teoria estaven convocats Olivella i Garrobé, però si la FCF tramitava la separació dels escapulats, aquest jugadors no podrien disputar el partit. La FCF va fer una consulta a la Federació Espanyola (FEF) per preguntar a l’Europa si deixava els jugadors, amb resposta afirmativa per part del club. No obstant, el cas es va complicar encara més quan la Federació Espanyola va intervenir dictaminant que per ells l’Europa no formava ja part de la FCF i que per tant ni Olivella ni Garrobé podien jugar amb Catalunya.

170322 historia 2
Una acció d'aquell partit

 

Aquell diumenge l’Europa tenia previst també un amistós amb l’Avenç. Aquests van preguntar a la FCF si podien jugar i la resposta va ser negativa adduint que la FEF havia decretat la separació dels escapulats. Ves per on, l’Andreuenc (equip de Segona Categoria), va proposar un encontre amistós contra el reserva de l’Europa que si que es va jugar. Tot seguit, la FCF suspenia els drets federatius de l’Andreuenc per jugar i donar suport a l’Europa. Els dies van anar passant i finalment la FCF es va reunir i acordaria donar 15 dies als europeistes per tal que reconsideressin la seva decisió. Mentrestant, els graciencs van jugar diversos partits amistosos contra el Castelló (sense Julià ni Pelaó). Un dia després de la decisió de la Catalana, la Junta Directiva gracienca convocava una nova assemblea de socis, d’on va sortir que aquests darrers donaven un vot de confiança a la Junta per fer el que convingués. Finalment el president Matas va presentar un escrit revocant la separació i demanant el retorn de l’Europa a la FCF, tot i que a la mateixa carta demanava més respecte per l’entitat i un millor tracte.

Així les coses, els escapulats van ser admesos de nou tot i que es van mantenir les sancions i la multa. De totes maneres a meitats de maig es va aixecar la sanció a Pelaó argumentant que, com no hi havia antecedents de mal comportament, podria tornar a jugar. Per la seva banda, Julià es va retirar del futbol. Josep Julià, doncs ,va estar 4 temporades al club (de 1920-21 a 1923/24) on va disputar 34 partits oficials (i molts amistosos) amb20 gols marcats. D’aquesta manera la mítica davantera del 1923 formada per Pellicer, Julià, Cros, Olivella i Alcázar es trencava per sempre més.