agenda

barra-banner-1
barra-banner-1
barra-banner-1

L'Europa de la postguerra (3): Una inauguració agredolça

01 Desembre 2015 Xavier Vidal
Vista de Sardenya als anys 40 Vista de Sardenya als anys 40 Arxiu CE Europa (Ramon Vergés)

L’Europa iniciava la temporada 1940-41 amb una barreja d'esperança i incertesa. D'esperança ja que el nou terreny de joc anava endavant, malgrat que per problemes burocràtics les obres no van poder començar fins l’estiu de 1940.

D'altra banda, el neguit venia pel fet que els nous dirigents franquistes havien fet una reestructuració, a fons, de totes les divisions de l’Estat espanyol i la Junta Directiva europeista, presidida per Francesc Sugot, no tenia clar a quina categoria aniria a parar el club.

Una inauguració agredolça

Aquesta situació de neguit, però, es va aclarir ràpidament; la Federació va anunciar, de manera oficial, que a partir d'aquell moment i després de les categories “nacionals” (Primera Divisió, Segona Divisió i Tercera Divisió) vindrien les categories “regionals”, suprimint-se d'aquesta manera tornejos de gran tradició com el Campionat de Catalunya. Per a confeccionar les noves divisions regionals es va realitzar un estudi de les darreres temporades i l'Europa va quedar enquadrat en la Primera Categoria Regional Grup A, que en definitiva era un esglaó per sota de la Tercera Divisió.

L'exjugador Càndid Mauricio (figura determinant des del terreny de joc de la recuperació europeísta iniciada el 1931) va ser contractat com a nou entrenador. I és aquí on hem de parlar de Ramón Planas, que era el directiu encarregat de la comissió esportiva i que era qui realitzava els fitxatges. Planas va tenir un ull clínic en fitxar diversos joves jugadors, que després serien grans futbolistes, com és el cas de Gonzalvo III (fitxat del Mollet amb 19 anys) o del porter Casafont (també contractat amb 18 anys) entre altres. Pel que fa a la plantilla, Ballester II va ser fitxat pel Sabadell, l'incombustible Francesc Cifré continuaria bregant en el mig camp i van fer el debut amb el primer equip homes com Guerrero o García-Nieva. Pel que fa a Marià Gonzalvo i Falcón, direm que era el petit dels tres germans d’aquesta nissaga de futbolistes. El germà gran (Gonzalvo I) ja havia defensat la samarreta escapulada la temporada 1936-37, jugant 20 partits (la totalitat dels oficials) i marcant 3 gols. Anys després arribaria a jugar al primer equip de l’Espanyol i del Barça entre altres. Per la seva banda, Gonzalvo III va defensar la samarreta escapulada només aquesta temporada, disputant 18 partits i marcant 6 gols. Al finalitzar aquesta campanya el Barça el va fitxar per 150€ (25.000 ptes de l'època) que van servir per fer millores al nou estadi. Amb els blaugranes, Gonzalvo III, arribaria a ser el capità del mític equip de les cinc copes i emprendria el camí de llegenda.

151201 historia 1
Socis i jugadors al bosc de pins i matolls que es convertiria en Sardenya

Amb el retard de les obres, l'Europa va haver de demanar a la Federació que volia jugar tota la primera volta del campionat com a visitant i que quan s'iniciés la segona volta, amb el camp ja enllestit, disputaria tots els partits com a local. Això que avui dia seria impensable, va ser acceptat i com veurem serà un factor determinant en la trajectòria de l'equip. El 8 de setembre s’iniciava el Campionat Regional de la Categoria A on hi figuraven els següents equips: Horta, Terrassa, Sant Andreu, Júpiter, Vic, Sants, Granollers, Nàstic de Tarragona, Martinenc i Europa. La veritat es que l'inici va ser desastrós, tres derrotes en els tres primers partits, amb 13 gols en contra i només 4 a favor. A la quarta jornada se sumava el primer punt amb un empat a zero contra el Sant Andreu, i fins el final de la primera volta només es va aconseguir una victòria (contra l'Horta), un empat (contra el Nàstic) i 3 derrotes més (amb una històrica pallissa per 7-1 contra el Martinenc). A meitat de Campionat l’Europa ocupava la penúltima plaça, amb 4 punts, 12 gols a favor i 31 en contra; la situació era preocupant.

Malgrat que la Directiva escapulada havia previst que a la segona volta el nou estadi estaria a punt, malauradament les obres anaven amb retard i es preveia que a primers de desembre el terreny de joc estaria finalitzat. Per tant, l'Europa va haver de jugar els primers 4 partits com a local en els camps del Martinenc, del Sants i del Sant Andreu, on només es va sumar un punt i es van patir noves i doloroses golejades. Tot plegat s'arribava al primer de desembre i finalment havia arribat el gran dia. Aquell bosc de pins s'havia transformat en un terreny de joc apte per jugar-hi partits de futbol i els nombrosos desnivells s'havien aplanat de la millor manera. Explicat així, sembla com si la construcció de l'estadi hagués sigut una feina fàcil i per tal de mesurar l'immens repte que va suposar, cal fer una mirada a la situació de Barcelona i per extensió de Catalunya en aquells mesos. I és que després d'una crua Guerra Civil que es va allargar durant tres anys, la ciutat vivia en la misèria; els aliments bàsics eren escassos i a uns preus desorbitats i la 'cartilla de racionamiento' estava a l'ordre del dia. L’inici de la Segona Guerra Mundial (on l'Espanya del dictador Franco va declarar una “neutralitat” que va anar variant segons el curs de la guerra) encara dificultava més l'obtenció d'aliments de l'estranger. La població és va veure abocada a comprar al mercat negre i a l'estraperlo. Es patien constants talls de llum i la benzina era un luxe a l'abast de molt pocs.

151201 historia 2
Serracant, tercer per l'esquerra a la filera de dalt, un nom que ha passat a la història del club

A nivell social el règim franquista havia fomentat la delació, així doncs qualsevol ciutadà podia denunciar a qualsevol persona per actes (presents o passats) que es consideraven contraris al règim i que estaven durament castigats (arribant a la pena de mort), la qual cosa feia que la gent visqués amb molta por. Ningú es fiava de ningú. Per altra banda, els principals jugadors catalans d'abans de la Guerra Civil estaven a l'exili, Samitier (tot i que ja retirat) i altres jugadors blaugranes com Escolà o Balmanya es trobaven a França, Ventolrà a Mèxic i Saprissa a Costa Rica. L'ídol pugilístic Josep Gironés (podeu llegir la història dels germans Gironés: capítol 1 i capítol 2) també va fugir a Mèxic per no tornar mai més i altres boxadors com Carles Flix, van ser dels primers afusellats al camp de la Bota o Francesc Ros, del que se li va perdre la pista en un camp de concentració nazi. És per tots aquests fets aquí exposats que la construcció d'un terreny de joc, amb les dificultats que presentava, es pot considerar com una acte heroic, portat a terme per una Directiva i uns socis amb un sentiment europeista de pedra picada.

151201 historia 3Així doncs, el dia 1 de desembre, a les 15:30 hores i amb el Granollers com a rival, Sardenya obria les seves portes a socis i aficionats. El primer onze escapulat va ser el següent: Casafont; Aparici, Payà; Camps, Serracant, Guerrero; García, Morral, Ballester, Gonzalvo i Solé. L’Europa contra tot pronòstic (el Granollers era el segon classificat) va aconseguir la segona victòria del campionat, per un ajustat i molt treballat 1-0, gol de Serracant. Com a primer golejador de la història de Sardenya, és just doncs saber algunes coses més sobre el seu pas per l'Europa. Carles Serracant va defensar la samarreta escapulada durant 4 temporades (1936-37, 1939-40, 1940-41 i 1941-42) i va arribar a disputar 41 partits i només va marcar 2 gols, un dels quals ha passat a la història. Fitxat del Badalona, va ser un referent al mig del camp europeista, destacava pel seu lideratge i per la seva elegància en el joc; malauradament (i com tants altres) la guerra no li va permetre competir tant com hagués volgut. Així, la temporada 1936-37 va ser cridat a files, més concretament a la Marina, on va romandre bona part del conflicte; es més, quan les tropes franquistes van posar la directa cap a Barcelona (finals de 1938), Serracant formava part d'aquells equips militars que s'havien organitzat en un torneig entre regiments de l'exèrcit republicà i que volien substituir els campionats oficials que, per raons evidents, havien sigut suspesos.

151201 historia 4Va viure tota la seva carrera futbolística com 'escapulat', donat que la temporada 1942-43 tornava a fitxar pel Badalona. Tot i la victòria aconseguida, la situació a la classificació no havia millorat gaire, es continuava a les darreres posicions de la taula, tot i que encara es mantenia l'esperança que amb els encontres que restaven es pogués salvar la categoria. La veritat és que en les dues següents jornades es van aconseguir dues victòries contra el Nàstic i el Martinenc que van situar els escapulats amb opcions de lluitar per la salvació. Mancaven dos partits, que casualment eren contra els dos rivals directes per eludir el descens: Terrassa i Horta. El duel amb els egarencs es va disputar el 22 de desembre i es va perdre per 2-4, la situació és posava delicada ja que Horta i Terrassa tenien 13 punts i l’Europa 11, depenjat i amb 4 punts quedava el Nàstic; la darrera jornada seria decisiva. I en l'última jornada, el Terrassa va perdre amb el Vic (líder i campió) i l'Europa va guanyar l'Horta per 3-1 amb un Sardenya. Per tant, va tenir lloc un triple empat on, un cop fetes les sumes pertinents, donava als escapulats la darrera plaça (per un gol!) i el que era pitjor, el descens a la Primera Categoria Regional B. El cop va ser dur, però calia sobreposar-se i la Directiva, amb Càndid Mauricio a la banqueta, es van posar a treballar per tornar la temporada següent a la categoria perduda.

No trobes l'article que busques?
Si busques un anterior a Juny del 2014, probablement sigui a la Hemeroteca

acidH TEB SpecialOlympics