agenda

barra-banner-1
barra-banner-1
barra-banner-1

Si hi ha un desplaçament del que en guardo bon record la temporada passa és del de Terrassa. Com aquesta setmana, érem els últims en jugar, amb tot el peix venut només quedava el nostre resultat. I sí, també era la vintena jornada.

Sempre m’ha semblat curiosa la diferència que hi ha hagut entre les prestatgeries de la que va ser la meva habitació a casa dels meus pares i l’habitació que em vaig agenciar a casa dels avis. Una, plena de pòsters, l'altra empaperada.

De tota la vida que m’han agradat les metàfores. Especialment les que surten sense voler o fruit d’una tonteria. Imagino que en Béquer les formulava amb facilitat (que no sé si destacava per fer-ne gaires, però ja m’entendreu), però a mi em costa més.

Fa un parell de mesos em vaig permetre el luxe d’agafar l’autobús per anar a la feina. Luxe perquè estem parlant, únicament, de 4 parades (però 20 minuts a peu). Casualitat o no, agafar el bus em va permetre completar una vivència entranyable.

Quan aquí encara no hi havia ningú van aparèixer els dinosaures. Una espècie de llangardaixos gegants que van poblar la Terra durant milers d'anys. Uns bitxos que, de cop, es van extingir. La primera espècie reconeguda com a desapareguda.

Les cues s'han posat de moda els darrers mesos. L'aparició d'un líder ideològic (?) a les tertúlies televisives espanyoles ens ha fet acostumar-nos, cada cop més, al retorn de les grenyes, d'aquell cabell llarg, deixat anar o recollit, en els homes.

De vegades tinc tendència a viatjar enrere en el temps (de forma mental, vull dir. Tant de bo pogués anar a veure els dinosaures) i recordar històries que m’explicaven de petit. N’hi havia una que m’agradava molt: era la d'‘El sastre valent’.

Quan encara estudiava a secundària, de fet, diria que l’acabava de començar, vam fer una excursió a Figueres. Va ser un d’aquells viatges en autocar tan llargs que recorden a les colònies, però en ple mes de març. Va ser una estada fugaç.

Començo a escriure avui aquestes habituals línies molt confús. Ens visita a l'estadi, aquest proper diumenge per la tarda, el Vilafranca. No obstant, vull evitar, de totes totes, parlar d’allò que surt del raïm (de debò, no penso dir-ne la paraula).

Mai he sabut on s'havia de sortir els dimecres a la nit. Les tres primeres nits de la setmana han estat sempre una incògnita -fins i tot durant l'agost-. No tinc gaire clar si a la Ribera d'Ebre hi ha més ambient nocturn intersetmanal que al Barcelonès.