agenda

barra-banner-1
barra-banner-1
barra-banner-1

Manuel Cros i el fitxatge del mite

23 Maig 2019 Xavier Vidal
Una de les imatges més antigues de Cros Una de les imatges més antigues de Cros Arxiu CE Europa

S'ha parlat molt del jugador més important de la història del club a nivell de dimensió futbolística i social. Com es va fitxar?

Finals de gener del 1922. El president Joan Matas estava satisfet amb la segona posició assolida al Campionat de Catalunya de Primera Categoria A. Era la més alta divisió que es podia assolir, ja que la lliga com l’entenem ara encara no existia. Malgrat que era la tercera temporada que el club militava en aquesta categoria, el president volia un Europa més gran i campió. La sort havia fet que una generació de joves jugadors sorgits dels equips inferiors fossin la columna vertebral d’aquell equip que volia discutir l’hegemonia de títols del Barça i a menjar-li terreny com a segon equip de la ciutat a l’Espanyol.

El president, però, volia més, necessitava ‘la peça’ que li completés el seu particular trencaclosques i aquesta no era un altre que un davanter centre pur, un rematador i un golejador implacable. L’entrenador, l’anglès Ralph Kirby, hi estava d’acord, com a bon britànic no entenia el joc sense un davanter centre alt, corpulent i amb determinació de cara a gol. I això li mancava a l’equip d’ençà de la marxa al Barça (que molts encara consideraven com una traïció) de Vicenç Martínez. El davanter titular Alegre, que havia ajudat de manera fonamental en l’ascens a la màxima divisió, era força irregular, i tot i que l’anterior temporada havia sigut el màxim golejador amb 11 gols, aquell any només havia marcat 6 i el seu substitut natural, Balaciart, tampoc veia porteria amb facilitat.

El més important és que cap dels dos complia el perfil ‘britànic’ que l’entrenador volia. El 29 de gener acabava el Campionat de Catalunya. En principi i vist amb ulls d’avui dia, s’obria un llarg període sense partits oficials, ja que fins l’octubre no es tornava a jugar el campionat regional. Però això no era ben bé així, ja que els equips concertaven partits amistosos que es jugaven amb igual intensitat. ‘Mr. Kirby’ tenia el candidat ideal per la davantera, i aquest era el fins aquell moment davanter del Júpiter i que havia passat breument per l’Internacional, Manuel Cros. Aquí és on intervé el jugador del primer equip i pilar fonamental de la plantilla Xavier Bonet, que parlaria amb Cros amb el fi de convèncer el jugador del Júpiter per tal que fitxés per l’Europa. Li va explicar les expectatives que tenien de cara al futur. La resposta de Cros va ser taxativa: “m’he compromès amb el Martinenc, m’han pagat 500 pessetes i m’han regalat una cartera de pell”. A la qual cosa Bonet va contestar: “això no és problema. Ho podem arreglar”.

Cal recordar que en aquella època el professionalisme era embrionari i només les grans estrelles futbolístiques (comptades amb els dits d’una mà) teníen algun ingrés econòmic per jugar. Així les coses i amb l’apropament de Bonet, tocava el torn de la directiva que havia d’acabar la feina. El president Matas, juntament amb Antonio Borrull, membre de la directiva, es van reunir amb Cros. Li van confirmar el projecte de futur que tenien pel club i que ja li havia explicat Bonet: que l’entrenador el volia i que s’adequava perfectament a les característiques que desitjava Kirby. Al nostre protagonista li va semblar de meravella tot el que li van explicar, però estava lligat de peus i mans ja que havia signat amb el Martinenc. ‘Mr. Kirby’ i la directiva no volíen que s’escapés i el senyor Matas va anar a parlar directament amb el president del Martinenc.

Els dos mandataris van arribar a un acord i van arreglar l’assumpte. L’Europa els tornava les 500 pessetes al Martinenc i Cros es canviava de samarreta (amb els vermells no va arribar a jugar). Finalment, els dies 1 i 2 d’abril de 1922 Manuel Cros debutava amb els graciencs en uns amistosos contra l’equip croat del Gradjanski de Zagreb (l’actual Dinamo de Zagreb). Un any després i veient el gran rendiment del davanter, el FC Barcelona va voler tornar a pescar a l’Europa i li va fer una oferta de 50.000 pessetes a Cros, una autèntica fortuna de l’època. La directiva de Matas estava preparada, i aquest cop el ‘gran germà’ no va endur-se a ningú més de l’Europa.

Els dirigents europeistes van fer-li una contraoferta: li oferien una feina estable a l’escorxador municipal de Barcelona. Cros havia de triar i segons va manifestar anys després ho va tenir clar, preferia una feina segura que no pas molts diners de manera puntual. Tant segura va ser la feina que hi va treballar fins la seva jubilació. Els seus èxits am l’Europa i la seva llegenda ja són una altra història, la història més gloriosa de qualsevol jugador que hagi vestit la samarreta escapulada.