L'Europa i la Guerra Civil (IV): L'estadi de Providència, objectiu de guerra

05 Abril 2018 Xavier Vidal
Imatge del Barcelona-Europa del Campionat de Catalunya de 1937 Imatge del Barcelona-Europa del Campionat de Catalunya de 1937 Hemeroteca Mundo Deportivo

El periòdic L'Escapvlat publica cada dos mesos una sèrie d'articles sobre l'Europa durant la Guerra Civil. Us fem a mans el quart capítol.

Anteriorment:
L'Europa i la Guerra Civil (I): El Comitè Directiu d'Incautació
L'Europa i la Guerra Civil (II): El retorn entre els millors
L'Europa i la Guerra Civil (III): Una promoció eterna


Després de la soferta promoció d’ascens, l’Europa es trobava de nou a la màxima categoria del futbol català, malgrat que no havia tingut massa temps de preparació, ja que tal com vèiem a l’anterior capítol, tot just feia 15 dies que s’havia aconseguit l’ascens i ja començava la nova competició. Així doncs, el 17 d’octubre de 1937 els escapulats tornaven al Campionat de Catalunya on es trobarien: Girona, Granollers, Badalona, Barcelona, Espanyol, Júpiter i Sabadell.

Els graciencs van iniciar la competició amb molta empenta guanyant al Girona i l’Espanyol. Durant tota la primera volta només van caure contra el Granollers i el Júpiter i van cedir un polèmic empat (amb la disputa dels darrers minuts a porta tancada i en una altra data) contra el Badalona. A la segona volta es van realitzar grans golejades contra l’Espanyol (4-1), Júpiter (5-1), Sabadell (6-0) i Granollers (5-2), i només es va sortir derrotat a Les Corts contra els barcelonistes per 2-0 i a Girona per idèntic resultat. Finalment es quedaria en una més que meritòria quarta posició. Ara bé, de tot aquest campionat cal explicar-ne diverses coses més enllà dels resultats purs i durs.

En primer lloc, és bastant difícil confeccionar un onze tipus europeista, ja que la guerra, cada cop més present, feia que els equips anessin perdent homes per les constants crides al front. De totes maneres, jugadors importants d’aquella temporada van ser el porter Montserrat, els defenses Pica i Doménech, el migcampista Layola, que després de jugar a Primera Divisió amb l’Europa i l’Espanyol, havia retornat al club, i a la davantera és inevitable citar els dos germans Ballester i al gran golejador Rosselló. Un detall que cal mencionar i que dona una petita visió de les dificultats que es passaven per alinear un onze de garanties, és que l’entrenador Càndid Mauricio (jugador dels gloriosos anys 20 i que aleshores tenia gairebé 38 anys) va jugar 3 partits. Per altra banda també cal dir que el terreny de joc del carrer Providència va viure el seu darrer partit el 28 de novembre de 1937 contra el Badalona, ja que per necessitats bèl·liques es va instal·lar una bateria antiaèria.

Va ser també a finals d’aquest més que el govern espanyol es traslladava a Barcelona i, per tant, la ciutat havia esdevingut un objectiu encara més important per a l’aviació franquista. D’aquesta manera el partit de l’Espanyol es va disputar a l’antic camp de l’Europa (el de Sardenya-Taxdirt-Lepant) i els següents i fins acabar el Campionat al camp del Gràcia. L’Europa ja no tornaria a jugar mai més a l’estadi del carrer Providència (situat a la part baixa del que actualment són els edificis ‘Europa’). També cal remarcar que aquests partits contra el Barça i l’Espanyol són els darrers encontres oficials que els graciencs han disputat, en format lliga, contra aquests dos equips. Als blaugranes no els tornaríen a trobar, de manera oficial, fins la final de la Copa Catalunya de 1997 i els periquitos en l’eliminatòria de Copa del Rei del 1984.

Retornant al relat cronològic de la temporada, el quart lloc obtingut donava a l’Europa l’opció de jugar unes eliminatòries en format de lligueta, per tal de jugar el torneig que acabava d’inventar-se la Federació, que va anomenar Lliga Catalana. Els europeistes van quedar enquadrats en el grup A juntament amb el Girona, Martinenc i Gràcia. Els partits es jugarien a partit únic i els dos primers obtindrien la classificació per a la Lliga Catalana. És van guanyar 2 partits que van ser suficients per quedar segons. A finals de març de 1938 s’iniciava aquesta competició, de caràcter no oficial i que, vista amb ulls d’avui, només servia per distreure al poble. Cal recordar que uns dies abans d’iniciar-se la Lliga Catalana la ciutat de Barcelona havia patit durant 3 dies un dels pitjors bombardejos que es recorden, provocant una gran commoció a la ciutat, ja que deixarien entre 1.000 i 1.300 persones mortes.

En els mapes d’on van localitzar-se les 494 bombes que l’aviació feixista italiana i alemanya, a les ordres de Franco, van llençar sobre la ciutat, hi ha dos punts gairebé a tocar de l’actual Nou Sardenya i, òbviament, també del camp de Providència. És evident que volien tocar de ple la “nostra” bateria antiaèria, la del camp on l’Europa ja no tornaria a jugar mai més. Així doncs, la Lliga iniciava el seu camí amb els següents equips: Iluro, Barcelona, Júpiter, Badalona, Avenç, Sants, Espanyol, Manresa, Martinenc i Europa. Va ser una competició molt descafeïnada, ja que al no ser oficial pocs jugadors dels que havien disputat el Campionat de Catalunya van seguir jugant. De l’Europa només 2 o 3 jugadors van continuar i es va arribar a la escandalosa xifra d’utilitzar 40 jugadors durant la temporada de manera habitual i uns 10 més que només van aparèixer en partits amistosos i de manera esporàdica.

S’arribava al 30 de juny i en teoria s’acabava la temporada 1937/38, però com ja va passar la campanya passada, el calendari habitual no es va respectar i la Lliga Catalana va continuar el seu curs, fet que ja veurem en el proper i darrer capítol de la sèrie, la cinquena part de les singulars ‘aventures’ esportives i socials de l’Europa durant el pitjor conflicte de la nostra història recent.